© Esther Mena, 2026
Encara em meravella la modernitat.
Apago el telèfon i, en tornar-lo a encendre, hi trobo paraules que han viatjat sense camins, veus que han travessat muntanyes sense cansar-se i imatges que han recorregut el món en un instant.
Penso en els anys en què les cartes arribaven amb olor de paper i les fotografies dormien dins d’un calaix fins que algú les tornava a mirar.
Avui tot és més ràpid.
Potser massa.
La mateixa tecnologia que em porta el somriure d’un amic també pot amagar la mà d’un estafador. La mateixa xarxa que uneix famílies separades per la distància pot servir perquè algú es disfressi d’una altra persona.
I ara arriba la intel·ligència artificial, capaç d’escriure frases, contes i poemes.
La miro amb curiositat, però també amb respecte.
Perquè les paraules es poden ordenar amb habilitat, però els records no es poden inventar. El dolor no es pot programar. L’amor d’una mare, la lluita d’una família o la carícia d’un gat damunt el pit continuen pertanyent a la vida.
La tecnologia és una meravella.
L’ànima, però continua sent humana.
cuanta raó