© Esther Mena, 2026
S’alcen les torres cap al cel,
com mans unides en pregària,
desafiant el pas del temps,
guardant silencis i esperances.
La pedra parla de fe viva,
de somnis que no han mort mai,
de milers de cors que han cregut
quan el camí semblava llarg.
Els vitralls encenen colors
que dansen suaument sobre els rostres,
i la llum, entrant per cada finestra,
sembla un missatge vingut del cel.
Arriba el Papa, pelegrí entre pelegrins,
i els seus passos ressonen suaus
dins aquest bosc de pedra i llum
que abraça Barcelona i el món.
No contempla només un temple,
sinó la fe d’un poble sencer,
la constància de moltes mans
i l’amor que habita en cada detall.
I mentre les campanes canten,
el cor s’obre a l’esperança,
perquè Déu continua parlant
en la bellesa, en el silenci i en la pau.
Que la Sagrada Família ens recordi
que tots som pedres d’un mateix temple,
cridats a construir cada dia
un món més just, més humà i més fratern.
I que la llum que travessa els seus vitralls
travessi també les nostres vides,
il·luminant els camins difícils
i encenent la flama de l’amor.
Davant la majestuositat de la Sagrada Família, els ulls admiren l’obra de l’home; però és l’ànima qui descobreix la grandesa de Déu.
M’agrada mooolt