© Esther Mena.
La vida és una moneda llançada al vent,
que gira i dansa sense avís ni promesa.
Un dia som llum, un altre, silenci,
i entre mig, només l’instant que tenim.
Vivim pensant en demà,
omplint calendaris amb somnis i pressa,
sense adonar-nos que el miracle
passa cada cop que respirem.
Aquests dies han estat escola i vertigen:
he retrobat la infantesa en un cafè,
tres rialles de nena tornant-se dones
amb la saviesa dels anys viscuts.
I gairebé sense temps per entendre-ho,
he dit adéu a dues ànimes nobles,
la Rosa, fulminada pel càncer cruel,
i en Francesc, company de camí i servei.
Tots dos han marxat com qui sap
que la vida no es reté, només es toca.
Han deixat llavors de bondat a les mans
dels que vam tenir el regal de conèixer-los.
Així és la vida, la cara i la creu:
un retrobament que encén la memòria,
una pèrdua que glaça l’alè.
I jo, al cor d’aquest gir que no s’atura,
aprenc a estimar-ho tot…
com ve.
Dedicat a Rosa i Francesc, que han marxat en silenci però deixen una llum que no s’apaga. I a la Raquel i la Núria, pel retrobament que cura el cor.