Sigui on sigui, quan la meva ment s’omple de paraules, les haig d’escriure. És com si una força invisible m’empentés, com si cada pensament busqués el seu lloc al paper.
Quan surto de casa i la nit encara regna, de vegades la lluna m’acompanya. Em xiuxiueja històries antigues mentre il·lumina el meu camí. És en aquests moments, sota la seva llum platejada, que les paraules flueixen com un riu tranquil.
Escolto una cançó a la ràdio i, sense adonar-me’n, viatjo enrere en el temps. Les notes m’embolcallen, em transporten a records llunyans, i em conviden a reviure moments que creia oblidats.
Les veus dels nens, plenes d’innocència i joia, em desperten una tendresa indescriptible. És com si el seu riure fos una melodia que inspira la meva ànima a escriure sobre la puresa del món.
I quan la jornada acaba, esgotada, em fico al llit amb la satisfacció d’haver escrit quatre pinzellades més de pensaments. Saber que, encara que sigui només per a mi, he donat vida a les paraules em reconforta. Escriure és la meva manera de respirar, de connectar amb mi mateixa i amb el món que m’envolta.
Perquè escriure no és només posar paraules en un paper; és trobar la bellesa en l’instant, donar-li forma i deixar que perduri per sempre.