© Esther Mena, 2026
Tot i que som únics,
irrepetibles com cada batec,
ningú no és imprescindible.
Ens agrada pensar
que el món s’aturaria sense nosaltres,
que la nostra absència faria tremolar els fonaments,
que allò que fem
només ho sabem fer nosaltres.
Però la vida continua el seu camí.
Imparable.
Serena.
Indiferent al nostre orgull.
Quan un no pot seguir,
quan el cansament venç,
quan la malaltia, el temps o el destí
ens aparten del trajecte,
n’hi ha un altre que s’hi posa.
Potser no igual.
Potser no amb la mateixa mirada.
Però el camí no queda buit.
Som importants, sí.
Per als qui estimem.
Per a les petites petjades que deixem.
Per als gestos que canvien un instant.
Però no som eterns.
No som insubstituïbles.
I potser entendre-ho
ens faria viure diferent.
Menys pressa.
Menys orgull.
Més veritat.
Perquè estem de pas
en un món complicat,
on lluitem pels nostres objectius,
defensem ideals,
aixequem murs i conquerim somnis…
I tot i així,
un dia, el lloc que ocupàvem
tindrà un altre nom.
Acceptar-ho no ens fa petits.
Ens fa conscients.
Ens fa humans.
I potser la grandesa no és ser imprescindibles,
sinó ser llum mentre hi som.