© Esther Mena.
Flames ferotges, maleïdes,
ballen com bèsties sense ànima,
devorant boscos, cases, somnis,
fins que només resta el silenci cremat.
El foc avança sense pietat,
mossegant l’aire, trencant la vida,
i la nit es vesteix de roig
mentre el fum estreny la gola.
Recordo aquella nit,
quan la meva llar es va fondre en cendra,
i només la carcassa va quedar
com un crit mut sota les estrelles.
La impotència cremava més que el foc,
la ràbia i la por, companyes d’aquell infern,
però el temps, pacient com la pluja,
va rentar les ferides.
Poc a poc, vam aixecar les parets,
vam tornar a posar un sostre sobre els dies,
i el cor, encara que marcat pel fum,
va aprendre a respirar de nou.
Però mai oblidaré
que en aquella nit fosca i ardent
vam estar a un pas de perdre-ho tot…
inclosa la vida.