© Esther Mena.
Neix la vida entre rialles d’infants,
quan el món és immens, sense fronteres.
Tot és nou, tot és llum i descoberta,
i cada instant sembla etern a la memòria.
L’adolescència arriba com tempesta,
amb cors que bateguen massa fort,
amb secrets escrits a la pell,
i el vertigen dolç del primer petó.
Després, la vida s’omple de camins,
de somnis que floreixen i s’esvaeixen,
de l’emoció sagrada de ser mare,
quan el cor aprèn un nou batec dins teu.
Riem i plorem, sovint alhora,
entre esperances i desenganys,
i descobrim que el somriure d’un ésser estimat
pot il·luminar fins i tot el dia més gris.
Però també arriba el temps del silenci,
de les cadires buides i les absències,
de la malaltia que ens fa vulnerables
i ens recorda la fragilitat de l’existir.
La vellesa arriba sense pressa,
amb les mans marcades per la vida,
amb ulls que han vist massa i encara esperen,
amb el cor ple de noms i records.
I aleshores comprenem que viure
no és només passar els anys,
sinó estimar, caure i tornar a aixecar-se,
acaronar el dolor, celebrar la joia,
i saber que cada respir és un regal.