© Esther Mena, 2026
A poc a poc,
la setmana es replega
com un llençol cansat,
ple de nits mal dormides
i matins que no esperen.
Als plecs hi queden
les presses mal posades,
els rellotges insistents,
les paraules que no vaig dir
per no fer mal
o perquè no era el moment.
També hi descansen
els silencis que pesen,
aquells que no fan soroll
però ocupen tot l’espai,
com una absència asseguda
al costat del cor.
A poc a poc,
desfaig la setmana
i trio què em quedo:
un gest petit,
una mirada que acompanya
sense demanar res.
Em quedo amb el temps
que no corre
quan algú escolta de debò,
amb l’instant breu
on el món s’atura
i tot té sentit.
I quan el llençol queda net,
sense presses ni excuses,
em prometo continuar,
no amb grans passes,
sinó amb la fidelitat
de qui avança
a pas de poema.