© Esther Mena, 2026.
En aquest eclipse el cel conté l’alè,
com si l’univers sencer sabés que alguna cosa extraordinària està a punt de passar.
La Lluna s’acosta al Sol amb una fam antiga de llum, amb la mateixa força irresistible amb què jo em perdo en els teus ulls.
I quan arriba l’eclipsi, quan un cos celeste abraça l’altre fins a fondre’n els contorns, veig el reflex exacte del que em passa quan et tinc a prop.
Perquè hi ha amors que no demanen permís, que travessen distàncies, que desafien el temps, que s’atreuen amb una força més poderosa que la gravetat.
Tu ets aquesta força.
La que altera les meves marees, la que encén constel·lacions sota la pell, la que converteix cada bes en un petit cataclisme de tendresa i desig.
Durant l’eclipsi, el món mirarà cap al cel, però jo miraré cap a tu.
Perquè cap miracle astronòmic pot competir amb la manera com la teva presència m’envaeix, com la teva veu em desarma, com les teves mans fan callar tots els sorolls de l’univers.
I si per un instant la llum desapareix darrere l’ombra, jo no tindré por.
He après que fins i tot en la foscor els teus ulls saben trobar-me.
Que fins i tot quan el cel s’enfosqueix, tu continues sent la meva alba.
I mentre el Sol i la Lluna s’estimen en silenci sobre els nostres caps, jo només desitjaré una cosa:
ser l’eclipsi que et faci tremolar l’ànima, i la llum que et quedi a dins quan la nit hagi passat.