El temps s’ha esfumat

© Esther Mena

Ja no em queden forces per cridar,
però encara escric per no desaparèixer.
El temps s’ha esfumat,
i amb ell, la meva vida se m’escapa entre els dits.

He donat tant,
hores, dies, anys,
i ara només em queda el buit
d’allò que mai va ser reconegut,
d’allò que mai ningú no va veure.

Vaig creure en un futur just,
però la justícia té els ulls tancats,
i el cor de pedra.

He trucat a portes que no s’obren,
he suplicat respostes que no arriben,
i mentre tot calla,
jo m’esmicolo en silenci,
em trenco,
em perdo en el no-res.

Però encara respiro,
encara escric,
i en cada paraula deposito
el trosset que em queda d’esperança,
la xispeta diminuta
que insisteix a no apagar-se.

Potser no canviaré el món,
ni faré justícia al meu passat,
però el que sóc,
el que he estimat,
el que he lluitat,
ningú no me’l pot arrabassar.

I quan el cor em pesi massa,
quan la vida m’enderroqui,
em recordaré que, tot i trencada,
encara tinc veu,
i el dret sagrat de sentir,
de sentir i existir,
de resistir,
de continuar,
de ser jo mateixa.