Quan una pel·lícula et retorna al passat

© Esther Mena, 2026. .

Aquesta tarda he vist una pel·lícula que m’ha fet plorar.
No perquè fos especialment trista. Ni perquè el final fos injust.
He plorat perquè, de sobte, he tornat molts anys enrere.
La història parlava d’un noi amb síndrome de Tourette, però mentre la mirava no veia el protagonista. Veia la meva filla.
Veia les consultes mèdiques, les preguntes sense resposta, les pors, les nits d’insomni i aquella sensació constant de voler protegir un fill d’un món que no sempre és amable amb qui és diferent.

Quan som pares, i especialment quan la vida posa algun obstacle al camí dels nostres fills, aprenem a viure en alerta permanent. Ens convertim en experts en buscar solucions, en anticipar problemes i en aixecar-nos cada vegada que la realitat ens fa caure.

Durant anys vaig pensar que la força era no plorar.
Ara sé que la força és continuar caminant malgrat les llàgrimes.
Mentre veia la pel·lícula he recordat moments que creia adormits dins meu. Moments de cansament, de lluita i també d’amor incondicional.
Perquè una mare no deixa mai de ser mare.
Cada fill ens ensenya una manera diferent d’estimar. Cadascun ens regala preocupacions, alegries, aprenentatges i reptes diferents. I el cor d’una mare té l’estranya capacitat de multiplicar-se per acompanyar-los a tots, sense importar l’edat que tinguin.
Els fills creixen, fan la seva vida, construeixen el seu propi camí i prenen les seves decisions. Però una part del nostre cor continua caminant al seu costat.

Els fills creixen, fan la seva vida, construeixen el seu camí i prenen les seves decisions. Però una part del nostre cor continua caminant al seu costat.
Avui la meva filla és una dona adulta. Té els seus propis reptes, les seves responsabilitats i els seus somnis.
I jo la miro amb orgull.
No perquè la vida li hagi posat les coses fàcils.
Precisament perquè no ho ha fet.
La miro i veig una dona forta.
Valenta.
Resilient.

I entenc que totes aquelles llàgrimes de fa anys també van servir per arribar fins aquí.
Potser per això he plorat avui.
No de tristesa.
Sinó d’amor.
D’aquell amor profund que només entén una mare quan mira enrere i descobreix tot el camí que ha recorregut amb el seu fill de la mà.
I aleshores somriu.
Perquè malgrat les dificultats, malgrat les pors i malgrat els entrebancs, la vida ha continuat.
I l’esperança també.