© Esther Mena, 2026
En mil·lèsimes de segon, la vida canvia de direcció. Dos trens, un instant, i el temps s’esberla com un mirall que cau a terra.
Allò quotidià esdevé absència, el demà queda suspès, i els noms s’omplen de silenci. Famílies que ahir reien, avui abracen el buit amb les mans tremoloses.
Potser hauríem de dir més sovint t’estimo, sense esperar el moment perfecte, sense guardar-ho per demà. Dir-ho ara, com qui encén una llum abans que arribi la nit.
No hi ha consol per a la pèrdua, només presència. Ser-hi. Escoltar. Respectar el temps del dolor, les seves etapes, els seus silencis.
Que cadascú camini el dol quan i com pugui, quan el cor estigui preparat, encara que mai s’oblidi. Perquè recordar també és estimar, i estimar és una forma de mantenir vius els qui ja no hi són.
Avui, el meu pensament és amb les víctimes i les seves famílies. Que el nostre silenci sigui respecte, i les meves paraules, abraçada.