© Esther Mena, 2026.
Aquesta setmana
la mort ha passat a prop.
No ha trucat a la meva porta,
però n’he sentit els passos.
He vist cadires buides.
He vist ulls plens de records.
He sentit el pes dels silencis
i de les paraules dites massa tard.
I he pensat
que la vida és estranya.
Tan fràgil
que de vegades s’escapa
entre un riure i un sospir.
Però també he vist
mans que s’agafen.
Abraçades.
Llàgrimes compartides.
I persones que continuen estimant
fins i tot quan ja no poden tocar-se.
Demà tornaré a riure.
Tornaré a jugar amb els nens.
Tornaré a mirar el cel,
a escriure,
a estimar.
Perquè la millor manera
d’honrar els qui marxen
no és quedar-se aturat.
És continuar vivint.
I viure
amb el cor ben obert.
Com si cada dia
fos un regal.
Categoría: Uncategorized